Dijous Gras “PER DIJOUS GRAS BUTIFARRA FINS ELS NAS”

DIJOUS GRAS
“PER DIJOUS GRAS BUTIFARRA FINS ELS NAS”z2Dijous Gras, una fantástica tradición gastronómica

Es tracta d’una tradició arrelada en molts llocs d’Espanya tan famosa o més que el propi Carnaval. La seva celebració té lloc sempre el dijous abans d’aquesta festa, precisament. Aquest nom prové del verb lardear, que significa untar o embolicar en greix el que es va a rostir, que es deu a la quantitat d’aliments grassos com embotits, carns de porc i cansalada que es consumeixen aquest dia.

Es diu que la festa es va originar en l’Edat Mitjana, en la qual els fidels cristians es reunien per degustar carns i greixos en grans quantitats, ja que amb l’inici de la quaresma a la setmana següent, haurien de guardar abstinència durant quaranta dies. De fet, la paraula Carnaval, que és la festa que li segueix, procedeix del llatí carn-levare que significa “abandonar la carn”. També són típiques d’aquest dia les receptes amb ou, ja que en certes èpoques va ser considerat carn i tampoc es podia consumir durant la quaresma.

Com no pot ser d’altra manera, el Dijous Gras se celebra menjant aliments greixosos en gran. Començaré parlant de Sòria, on he tingut l’oportunitat de celebrar-ho, en on és típica la frase “Dijous Gras, pa, xoriço i ou”. És costum que els joves vagin a Valonsadero, una muntanya al costat de la ciutat, a gaudir d’aquestes viandes malgrat les congeladores temperatures hivernals. Tots els bars i restaurants de la ciutat ofereixen igualment menús de Dijous Gras on es degusta pa, xoriço, ou i també els rostes sorians, deliciosos trossos de cansalada fregits.

A Catalunya el Dijous Gras es coneix com “Dijous Gras” (dijous gras) i és típic que tots els nens es vagin d’excursió amb l’escola i es duguin per menjar un entrepà de truita. També aquest dia es menja “botifarra d’ou” que no és altra cosa que botifarra d’ou, i coca de llardons (llardons).

De la Rioja són típics per a aquests dies els “bollos preñaos” i les culecas, tots dos bollos de pa que contenen dins diferents carns, xoriço i de vegades ou també, com en el cas de la culeca. A la localitat de Cendrer, per exemple, els forners solien repartir entre els vilatans un panet farcit de chichas (conegut també com picada o jijas).

A Aragó per a aquest dia és típic anar a menjar un entrepà de llonganissa al camp amb familiars i amics. De fet, allà és molt famós el refrany “Dijous Gras, llonganissa a l’olla”.

A Castella la Manxa, aquest dia es coneix com Dia de la Mona a causa de la preparació d’aquest brioix amb un ou al centre, i també es menja hornazo, una empanada o pasta típica de moltes zones d’Espanya (com per exemple, Salamanca ) i que es consumeix en els dies previs o posteriors a la Pasqua. Aquesta empanada s’omple amb ou dur i diferents carns com el pernil, el xoriço o el llom de porc.

En definitiva, el Dijous Gras és una fantàstica tradició gastronòmica que us convido sens dubte a provar si us trobeu en alguna província que ho celebri. Tot i que ja la quaresma no és tan estricta i ja no guardem tanta abstinència, haurem de fer una mica de “operació biquini” per compensar els àpats hipercalòriques d’aquest dia.

carnaval

El Carnaval de 2016

  “És un moment de festa i de disbauxa i en origen el moment en què les classes populars fan crítica política, sarcasme i ironia del poder establert”.

Barcelona canvia al rei del Carnestoltes, Carnestoltes, per una reina ‘molt més antiga’, Belluga.

   “Republicana i antimonàrquica”. “Si hi hagués un primer ministre, seria una altra cosa”

Belluga és més antiga que Carnestoltes. És una figura tradicional del Carnaval de Barcelona des del segle XVII, però havia caigut en l’oblit perquè “la història s’escriu des del poder que tradicionalment ha estat masculí”.

“Una sàtira de l’entorn polític i social”.

Tradicionalment, als segles XVI i XVII les desfilades de Carnestoltes els feien els joves estudiants de Barcelona, i reproduïen les pomposes Entrades Reials a la ciutat, ha explicat l’Ajuntament. Així, els reis Belluga van protagonitzar aquestes rues i van fer sàtira dels monarques ridiculitzant, tant en el seu comportament com a forma de vestir. El nom de Belluga es deu al barret tocat de molinets de vent que lluïen.

    ¡¡¡Anima’t i celebra el Dijous Gras !!!

z6“El dijous llarder, botifarra, botifarra, el dijous llarder, botifarra, menjaré”

El dijous llarder: entre la tradició i la gastronomia

    “Dijous Gras, botifarra, botifarra, el dijous llarder, botifarra, menjaré”
  
Dijous Gras: entre la tradició i la gastronomia

“Dijous Gras, botifarra, botifarra, el dijous llarder, botifarra, menjaré” .Seguro que molts hem cantat aquesta cançó quan, coincidint amb la tradicional festa, anàvem d’excursió amb l’escola. En l’actualitat el Dijous Gras marca l’inici del Carnaval a moltes poblacions catalanes que ho celebren incloent als seus menjars menges tradicionals com botifarra, ous, truita i coca de llardons.

Més enllà de les celebracions escolars i familiars, la tradició ha portat a alguns municipis a organitzar actes on la gastronomia s’ha convertit en l’element central. Probablement, el cas més conegut, per la seva dimensió, és la jornada sobre el porc que es porta a terme a Vic i que, a més d’una àmplia oferta de menús, inclou activitats com tallers i espectacles per a nens, concerts, demostracions de cuina, degustacions, etc. “Aquesta festa permet associar la ciutat en el sector del porc i la seva gastronomia, molt important a la comarca”, explica Sílvia Badosa, tècnica de Fires i Mercats de l’ImpeVic, entitat que organitza la festa que compta amb la col·laboració d’Osona Cuina i de l’Escola d’Hostaleria d’Osona. “Tenim públic de la comarca però també jubilats i alumnes de tallers de cuina de tot Catalunya, i escoles de la ciutat que participen fent dibuixos sobre el porc que s’exposen al públic”, afirma Badosa. Un dels actes centrals és la cocció de dos porcs en canal en una brasa que s’ha preparat tota la nit i que s’ofereix al menú del menjar. A part del porc rostit, l’oferta gastronòmica inclou botifarra d’ou i negra, truita de botifarra, coca de llardons i arròs de matança. En paral·lel, els restaurants que conformen Osona Cuina inclouen el porc a la carta durant aquesta setmana. “El porc que cuinem engreixa durant mig any i té una carn molt saborosa i que encaixa en la filosofia d’Osona Cuina d’apostar per un producte de proximitat i qualitat”, afirma Toni Sala, propietari de la Fonda Sala, d’Olost de Lluçanès. Dijous Gras, que aquest 2009 torna a concentrar-se en una sola jornada, s’ha consolidat com una de les festes més populars de Vic amb una fórmula que combina tradició i gastronomia.

Dijous Gras té també una significació especial a municipis del Baix Ebre com Adover i Xerta és tradició menjar la fogasseta, un pa rodó farcit amb truita de carxofes, alls tendres i salsitxes. En el cas de Xerta, cada any nombroses famílies del poble es reuneixen amb les seves criatures per berenar a base de fogasseta al camp de futbol. “La gent acudeix al camp espontàniament, no hi ha ningú que ho organitzi”, explica Mireia Villamayor, des de l’ajuntament. A la comarca veïna, el Montsià, i concretament a Amposta és costum menjar un entrepà de truita amb salsitxes i de postres el ‘menjar blanc’, a força de farina d’arròs i llet. A Vilanova i la Geltrú, al Garraf, ho celebren amb una xatonada popular i la merengada, una guerra de merenga on participen sobretot els més joves. Fora de Catalunya se celebra també a Otos, a València, amb la Festa de les Cassoletes, fetes amb morro i orella de porc; a les Illes Balears, on és costum omplir les ensaïmades i les coques bambes amb productes porcins com la sobrassada amb codony i carabassa; i l’Alguer, amb l’olla podrida a força de porc i verdures. Dijous Gras és també un dia especial a les escoles que aprofiten per organitzar un berenar amb alguns dels ingredients tradicionals o bé per organitzar concursos de truites.

Curiosament, el Dijous Gras, jardí o gras, variants que s’utilitzen segons el lloc, dóna pas al carnestoltes que etimològicament vol dir cames tollites o carns tretes, és a dir, una època d’abstinència de la carn. Res a veure amb el que s’ha transformat el carnaval a l’actualitat que es caracteritza per la disbauxa, l’alegria i les disfresses, i al qual s’arriba després d’un dijous llarder on la carn i la gastronomia són motiu principal en detriment del component religiós, que marca la data en el calendari però ha quedat en segon terme.

Enllaços:

coca de greixons o de llardons

z3PASTÍS DE TRUITES

. Ous, ceba i tomàquet. A més, els diferents ingredients necessaris per fer les truites.
. Fem quatre o cinc truites (rodones) de gustos diferents (patata i ceba, pèsols, tonyina, gambes, xampinyons, espinacs, angules, ….). <Br>. Les posem una damunt de l’altra, posant una capa de tomàquet fregit entre truita i truita.
. Un cop fet el pastís, el recobrim amb més tomàquet i el adornem, si volem, amb ou dur ratllat.

Receptes de la cuina de Carnaval

Una de les grans festes de la història gastronòmica espanyola, i cristiana en general, va ser durant segles el Carnestoltes, una tradició pagana de disbauxa i orgies que el Clero consentia a contracor (hi va haver un Papa, Gelasi I, que va intentar carregar-se’l canviant-lo per la festa de la Candelera, però s’ho van raspallar abans d’aconseguir-ho, vegin Antroxu 98), però que els governants feien servir com a vàlvula d’escapament per a una societat que sortia dels rigors i penúries de l’hivern i havia de desfogar una mica abans de patir les abstinències i purificacions pasquals de Quaresma i Setmana Santa.

Les matances havien acabat i, comptant que fins a dos mesos després, els ferotges vigilants de les nostres fràgils ànimes vetllarien per evitar que pecásemos menjant aquestes llaminadures, ja que durant aquesta setmana es despenjaven dels assecadors tot tipus de salaons i embotits per acomiadar-se de la bona taula, perquè Carnestoltes ve de “carn”, de l’italià “carn vali”, o sigui, que un podia posar-se cec de jalufa sense per això anar al infierno.Hoy ja res d’això té sentit, perquè ja no són els capellans ni la Quaresma qui ens prohibeix menjar aquest entrepà de cansalada a la planxa, sinó l’endocrí que vigila el nostre colesterol, d’aquí que s’hagin perdut gairebé tots els costums culinàries carnavaleres.

En un interessant estudi que publica Juliol de la Torre Fernandez-Trujillo sobre els costums del Carnestoltes de Cadis, aquest es pregunta: “Quan com ara, han vist vostès en totes les fires i festes, mes quioscos d’hamburgueses, frankfurts, baguettes , gofres, etc., i menys de patates fregides de perol i piñonates? ” per acabar concloent: “Gastronòmicament parlant, ha donat un gir comercial perillós per als nostres estómacs. A Cadis aquests dies és difícil menjar bé, Cuina pròpia de les festes no tenim”

I això a Cadis, on algunes penyes han inventat en els últims vint anys, nous costums com la pestiñada, l’eriçada, la ostionada, la pulpada, la ortigada, la berzada, o la panizada, que, com postil·la aquest gadità, en realitat no són sinó recursos per atreure turistes, però és que en altres llocs típicament carnavals com Tenerife, en aquests dies amb prou feines si trobem alguna cosa que no siguin Fish & Chips, Tacs, Goffres o Baguettes.

A Catalunya, sobretot a Lleida (hi ha un concurs molt famós a Pallars Sobirà), preparen un embotit que diuen farcit de Carnaval i que consisteix en un estómac de porc farcit de carn picada amb ous, pa i pasas.También és propi d’aquestes dates la Coca de llardons (una espècie d’empanada oberta o pizza, coberta de llardons, pinyons i sucre, molt semblant a la nostra Coca de roxóns) i les botifarres d’ou, un botifarra blanca que porta ou, però per exemple a Euskadi, tot just si preparen algun dolç que no sigui més propi de la Quaresma que del Carnaval en si.

Potser siguin Astúries i Galícia les úniques regions que mantenen i promocionen els seus costums carnavaleres més ancestrals, sense objectius turístics ni altres motivacions espúries, per això es mantenen vives les tradicions de cuina, tot i que ni un 10% del que podrien ser (vegin El Carnaval i les filloas)

Per aquí, al febrer, fa un fred que pela, així que, en comptes de disfressar-nos de mulata i fer l’indi brasiler, vam celebrar el Carnestoltes amb una bona escudella que és més reconfortant i menys ridícul que fer el travesti sense depilar-se les canilles.

Les pastissos (frixuelos fiyuelas, fayueles, i jayueles a Astúries, filloas, cereixolos i freixós, a Galícia, i hojuelas a la resta d’Espanya, creps a França, pancakes a Argentina, pancake a Anglaterra, Palatschinken a Àustria, palatcinky a Bohèmia, palacsinta a Hongria, pannekoeken a Holanda i blinis a Rússia), que són el símbol pagà per excel·lència ja que es tracta d’una representació homeomórfica del Déu Sol, té mil aplicacions en cuina, com ja comptem en Històries de frixuelos i en frixuelos d’Astúries , que poc a poc van entrant en els menús de Antroxu dels restaurants més progressistes d’Astúries.

També hi ha costum de preparar terrorífiques graellades, generalment a força de costelles de porc i xoriços, per aprofitar les fogates que els carnavaleros fan per entrar en calor entre desfilada i xaranga. No es menja carn de boví perquè les vaques servien per donar llet i els vedells es capaban per fer bous, de manera que era només menjar de rics.

Malgrat tot, la veritat és que el receptari és bastant minso, fins i tot esclarissat, per la qual cosa inclouré algunes receptes amb què complementar el nostre repertori habitual per incentivar alguns bons aficionats a celebrar el carnaval com Déu mana, o sigui, afartant.
receptes amb què poder dissenyar un bon menú de Carnestoltes.


entrades
:

Androlla, Botillo, Butelo y Chosco.
Caldo gallego, maragato, sopa de pote o berzas con patatas
Crema de erizos
Empanada de boroña con tres carnes
Entremeses y aperitivos de embutidos caseros ( lengua escarlata, cecina, chosco …)
Filloas de almejas
Zorza con piñones o en Cachopo
Picadillo con puré de patatas

Principal

Cachucha, chorizos y lacón con grelos
Cocido de Antroxu
Codillo a la gallega
Costillas de cerdo lacadas
Lacón con grelos
Parrilladas de carne
Recetas de cerdo
Repollo con bacalao

Postres y entrecomidas

Bandullo
Filloas, frixuelos, panqueques, etc.
Orellas de frade
Tarta de filloas
Torta o rosca de roxóns
Tortilla al ron 

z4Història del Carnaval: ¿festa pagana o celebració religiosa?

El Carnaval, al llarg de la història, ha estat associat tant a celebracions paganes com religioses. Però, des d’una o altra perspectiva, és una festa permissiva que suposava uns dies d’eufòria i relaxació de les prohibicions en la societat. Avui dia és una festa alegre i acolorida, de disfresses, música i ball, centrada en la diversió de nens i adults.

El Carnaval és una festa d’origen pagà que es remunta als temps de l’antiga Grècia i Roma. Primer es van celebrar les festes dionisíaques gregues i després les romanes.

Les saturnàlies romanes encara que tenien un significat diferent del Carnaval (ja que es celebraven per afavorir el pas d’un any a un altre) van deixar el seu llegat de l’ús de màscares, desfilades de carros o de sàtira política.

Per aquell temps existien diferents tipus de festes que suposaven un paréntisis en la vida quotidiana de la població romana com les Carnalias que es feien en honor a Saturn, les bacanals referents al déu Bacus del vi i les Lupercals al déu pa.

La paraula Carnestoltes prové del terme llatí carnelevarium que significa treure la carn. A l’edat mitjana l’església catòlica va prohibir el seu consum durant la quaresma cristiana.

La celebració del Carnaval a la societat cristiana medieval va tenir molt auge. Suposava un període de permissivitat més proper al que pagà.

El Carnaval a les societats rurals cristianes marcava uns dies excepcionals, oposats a la repressió sexual i al sever dejuni de la Quaresma que venia després. Imaginem, per exemple, que en l’època de Carlemany, la violació de menjar carn de porc durant la Quaresma era castigada amb la mort.

En una societat empobrida, on la fam eren freqüents, el Carnaval significava un respir, un gir de la societat, on els rols socials canviaven i el servent podia exercir d’amo o el governat de governant. Aquest transvestisme es difon al Carnaval medieval. Les màscares permetien el canvi d’identitat, la burla de la jerarquia i la caricatura del vici i els mals costums.

Durant el Renaixement, les festes de Carnestoltes es van anar introduint també en les corts europees. Això va suposar un refinament en la celebració, lligada més al teatre, la dansa i la música. La festa de Carnaval arriba a la seva màxima esplendor al segle XVI a Itàlia, a la Florència dels Medici, amb danses, llargs desfilades, carros alegóricos i espectaculars vestits.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s